Podria començar açò per...és difícil viure a València o ja sabem com se les gasten els grans supermercats, o qualsevol espanyolet és més nacionalista que jo... però si comence així m'acusaran una vegada més de queixar-me de coses sense importància i que no tinc raó. Que ací no hi ha cap conflicte lingüístic.
El cas és que hui se n'hem anat al Carrefour a fer la compra de la setmana i el sopar de hui. En arribar a la peixateria i després de fer un quart d'hora de cua ens ha atés una "simpàtica" dependenta:
-Què le pongo?
-Vull rojos- li he dit jo.
-Como?
-Rojos - li he tornat a dir.
Amb cara contrariada se n'ha vingut on estava jo i m'ha preguntat quants en volia.
-Posa-me'n quatre i que siguen d'un tamany mitjà per favor.
-Ufff, eso estará difícil són todos bastante grandes...
-No patesques, pel que estic veient estàs triant-los molt bé.
Després d'haver-me atés m'ha tornat a preguntar si no volia res més.
Assenyalant amb el dit (per a reforçar la compra) li he dit -llobarros, per favor- i me n'he anat al mostrador on estaven els peixos frescs.
Tan bon punt jo ho fet, ella se n'ha anat a fer-li un comentari quasi a cau d'orella a la companya (dependenta també) que òbviament jo no he oït però que Beatriu sempre tan atenta sí. En eixe moment he vist com Beatriu li contestava amb un breu: -o no! i la dependenta es posava tota roja i s'ha callat, possiblement avergonyida.
Què haurà dit esta-he pensat jo
Ha ajocat el cap i molt servicialment m'ha continuat atenent.
Com que jo no sabia el que havia dit la xica, Beatriu m'ha contat tota indignada que el comentari en qüestió era:
-Podria hablarme en castenallo el tio este.
Jo, no sé per què, sabia que era alguna cosa relacionada amb la llengua i també, no sé per què, aquesta vegada he actuat de manera tranquil·la ja que és una situació que malauradament he vist repetida moltes vegades. Així que en acabar d'atendre'ns, la xica, afrontada, ha vingut a donar-me la compra i ens ha volgut compensar amb un somriure.
-Gracias por su compra.
Irònicament i mirant-la als ulls li he dit:
-a tu, per la teua simpatia.
Un últim pensament: La xica no ha fet res més que dir en veu alta el que pensa la majoria dels valencians. "Que´te cuesta hablar en castellano? la lengua es solo para comunicarnos!
No ens enganyem pensant que només és ella...anit en la plaça de bous hi havia seixanta mil com ella...
Més coses: A quantes persones atén eixa xica en valencià durant un dia?
Ningú li ha demanat mai un roig, lluç o aladroc? Per què m'he de sentir com si estiguera cometent algun delicte?
En fi, no sé per què pregunte.
-
2 comentaris:
Eixos rojos per a quan estaran?
Es per anar a taula parada. La carta estarà en català o en castellà.
Ais, es que això d'utilitzar la llengua també per a comunicar-se és una putada.
No sé perquè però eixa lluita lingüística, la del dia a dia als comerços, encara s'ha de guanyar al cap i casal i als "macrollocs", es a dir, carrefurs, decatlons, etc...on la llengua habitual no cal que digam quina és.
Al meu poble, que pel tamany i importància comarcal més be és una ciutat xicoteta, no tinc la mateixa sensació que als anteriors llocs.
Parle la meua llengua amb tothom encara que em contesten en castellà.
Evidentment si és algú que passa amb el cotxe i em pregunta per alguna adreça, i veig clarament que no és d'ací li torne la contestació amb la llengua més comprensible per eixa persona.
El cas es que tal volta és perquè estic a "ma casa" i per dins pense... No, no, i no...a València ciutat fa 5 segles que es va consentir el "canvi", per la història que tots coneixeu de la Germana de Foix and company, i ara la situació es complicada revertir, però al meu poble no, encara no, i faré tot el posible perquè la situació si més no canvie (afavorint la castellanització) gire cap a la més profunda i genuïna valencianització, a la qual, involuntàriament i per desconeixement i ignorància el senyor Rus està contribuent.
Gràcies senyor Rus, per ser tant lingüísticament ignorant.
Publica un comentari a l'entrada